Fechar
Definició de l'estètica
L'estètica és una branca de la filosofia que s'encarrega d'estudiar la manera com el raonament de l'ésser humà interpreta els estímuls sensorials que rep del món circumdant. Es podria dir, així com la lògica estudia el coneixement racional, que l'estètica és la ciència que estudia el coneixement sensible, el que adquirim a través dels sentits.
La percepció sensorial, un cop analitzada per la intel·ligència humana, produeix idees, que són abstraccions de la ment, i que poden ser objectives o subjectives. Les idees provoquen judicis, en relacionar elements sensorials; al seu cop, la relació de judicis és raonament. L'objectiu de l'estètica és analitzar els raonaments produïts per aquestes relacions de judicis.
L'estètica aristotèlica
La teoria estètica d'Aristòtil, plasmada sobretot a la seva Poètica, provenia en bona part de l'obra de Plató, sobretot en el concepte de «mimesi». Per a Aristòtil, la bellesa consisteix en magnitud (μέγεθος, mégethos) i ordre (πάξις, páxis), qüestions purament físiques, i es troba en les proporcions perfectes, en la justa mida, en la simetria (συμμετρία).
El renaixement I
El Renaixement posà especial èmfasi en la imitació de la natura, el que aconsegueix a través de la perspectiva o d'estudis de proporcions, com els realitzats per Luca Pacioli sobre la secció àuria: a De Divina Proportione (1509) parla del nombre auri –representat per la lletra grega φ (fi)–, el qual posseeix diverses propietats com relació o proporció, que es troben tant a algunes figures geomètriques com a la natura
El renaixement II
Leonardo Da Vinci es preocupa essencialment de la simple percepció, l'observació de la natura. Cerca la vida en la pintura, la qual troba en el color, en la llum del cromatisme. Per a Leonardo serà més important el color que la línia, i amb aquest crea les seves composicions, creant els contorns amb una transició de tons (sfumato).
Immanuel Kant I
la seva principal aportació a l'estètica la realitzà a Crítica del judici (1790), quina primera meitat tracta principalment del «judici de gust», i on investiga l'aspiració a la validesa universal als judicis sobre bellesa i sublimitat, partint de la premissa de la seva original subjectivitat, la seva evident particularitat per a cada individu.
Immanuel Kant II
Per a Kant, el judici de gust posa en joc l'enteniment i la imaginació, en una relació d'harmonia. Trobem en les formes belles una finalitat, però no concreta –l'art és necessari, però no sabem per a què–.
Immanuel Kant III
Kant es planteja la pregunta de què és el que ens agrada en una obra d'art, denominant-lo «facultat de presentar idees estètiques», que és la capacitat que té la forma bella en l'art. És aquella representació de la imaginació que ens fa pensar, però sense que cap pensament li sigui adequat, cap llenguatge
pot expressar-lo ni fer-lo intel·ligible.
A. Schopenhauer I
Arthur Schopenhauer tractà temes d'estètica a la seva principal obra, El món com a voluntat i representación (1819) –especialment al seu tercer llibre, dedicat a la teoria de l'art–. Per Schopenhauer el món és una «representació», una xarxa de fenòmens que és el «vel de Maia», engany i aparença, ordenat conforme a l'espai, el temps i la causalitat. Però hi ha un substrat no fenomènic, no subjectat a l'espai ni al temps, i que a més és lliure, la «voluntat», que Schopenhauer identifica com la «cosa en si» kantiana.
A. Schopenhauer II
L'home té un accés privilegiat a aquest substrat: a més de percebre's externament, en l'àmbit fenomènic, com a cos («objecte immediat»), en l'autoconsciència es percep a si mateix, al seu interior més profund, com a «voluntat de viure».
Estètica sociològica
L'estètica sociològica tingué una gran vinculació amb el realisme i amb moviments polítics d'esquerra, especialment el socialisme utòpic: autors com Henri de Saint-Simon, Charles Fourier i Pierre-Joseph Proudhon defensaren la funció social de l'art, que contribueix al desenvolupament de la societat, lligant bellesa i utilitat en un conjunt harmònic.
Lev Tolstoi
la funció de l'art fou qüestionada per l'escriptor rus Lev Tolstoi: a Què és l'art? (1898) es planteja la justificació social de l'art, argumentant que essent l'art una forma de comunicació tan sols pot ser vàlid si les emocions que transmet poden ser compartides per tots els homes. Per a Tolstoi, l'única justificació vàlida és la contribució de l'art a la fraternitat humana: una obra d'art tan sols pot tenir valor social quan transmet valors de fraternitat, és a dir, emocions que impulsen a la unificació dels pobles.
L'avantguarda del segle XX
Els moviments d'avantguarda pretenen integrar l'art en la societat, cercant una major interrelació artista-espectador, ja que és aquest últim el que interpreta l'obra, podent descobrir significats que l'artista ni coneixia.
L'estètica contemporania
L'art contemporani està íntimament lligat a la societat, a l'evolució dels conceptes socials, com el mecanicisme i la desvalorització del temps i la bellesa. És un art que destaca per la seva instantaneïtat, necessita poc temps de percepció. El kitsch, la nova categoria estètica sorgida al segle XX, és l'essència de la lletjor, una còpia d'un objecte clàssic sotmesa a retocs i exigències de la mediocritat; és consumista, efímer, mecànic.
Art i mercat
En una societat més materialista, més consumista, l'art es dirigeix als sentits, no a l'intel·lecte. Cobra especial rellevància el concepte de moda, una combinació entre la rapidesa de les comunicacions i l'aspecte consumista de la civilització actual. La velocitat de consum desgasta l'obra d'art, fent oscil·lar el gust, que perd universalitat, predominant els gustos personals
Estètica postmoderna
Els postmoderns assumeixen el fracàs dels moviments d'avantguarda com el fracàs del projecte modern: les avantguardes pretenien eliminar la distància entre l'art i la vida, universalitzar l'art; l'artista postmodern, en canvi, és autorreferencial, l'art parla de l'art, no pretenen fer una tasca social.
