5. EL REGENERACIONISME, OPOSITORS A ESPANYA I CATALUNYA (1898-1914). DIRIGENTS MÉS DESTACATS

5. EL REGENERACIONISME, OPOSITORS A ESPANYA I CATALUNYA (1898-1914). DIRIGENTS MÉS DESTACATS

1. IMPACTE DEL 1898

   • (1898) El règim de la restauració va mostrar les deficiències. Poc desprès comença a regnar Alfons XIII (1902), 2a etapa de la Restauració.
     • el regeneracionisme
       • intents de reforma des dels partits dinàstics (“regeneracionisme”)

2. PARTITS DINÀSTICS

   • Fracàs del primer govern Silvela – Polavieja (polèmica del “Tancament de Caixes” a Catalunya ...)
     • torn pacific
       • Partit Conservador
         • 1903-05 Francisco Silvela i 1907-09 Antonio Maura i
           • destaquem Antonio Maura
             • política reformista (“revolució des de dalt”). • reformes electorals, de l'administració local l •lleis socials, impulsar l'economia • Fort desprestigi com a conseqüència de la “Setmana Tràgica” (1909)
       • Partit Liberal
         • 1902 – Sagasta; 1905-1907 – Moret; 1909-1914 – Canalejas i Romanones.
           • destaquem Jose canalejas
             • - reformes socials -limitació de la vinculació entre Església i Estat. Llei del “Candau” (1910) • nous impostos sobre les rendes urbanes • millora condicions laborals • democratització militar • 1912 – Assassinat de Canalejas i crisi del reformisme dinàstic. • Llei de Mancomunitats (1913)

3. OPOSITORS AL REFORMISME DINASTIC

   • ELS REPUBLICANS
     • Constituïen la força més important de l’oposició al sistema dinàstic. Participaven del joc electoral, i tenien una creixent representació parlamentària. Estaven fortament dividits i sovint enfrontats en faccions. Destaca la creació el 1903 de la Unión Republicana (N. Salmerón) i l’escissió del Partido Radical (A. Lerroux)
     • ELS SOCIALISTES
       • Mantenien objectius revolucionaris, però a la pràctica participaven del joc electoral i van obtenir la primera representació parlamentària (Pablo Iglesias, 1910), en coalició amb els republicans. Mantenien la seva forta influència a Madrid, Astúries i el País Basc.
       • ELS CARLINS (TRADICIONALISTES)
         • Van afeblint-se progressivament, i es redueix a grups molt minoritaris, que abandonen la via insurreccional. El 1909 mor a l’exili Carles VII.
         • ELS NACIONALISTES CATALANS
           • Liderats per F. Cambó i E. Prat de la Riba, sorgeixen discrepàncies pel seu grau de conservadorisme i les relacions collaboracionistes amb el govern de Madrid. L’hostilitat de la premsa i els polítics de Madrid, els incidents del Cu-Cut (1905) i la Llei de Jurisdiccions (1906) van portar a la formació de la Solidaritat Catalana, com a gran coalició de forces catalanistes que amb el “Programa del Tívoli” van obtenir un aclaparadora victòria electoral el 1907. Les contradiccions ideològiques internes porta a la crisi la Solidaritat Catalana entre 1908 i 1909.