5. EL REGENERACIONISME, OPOSITORS A ESPANYA I CATALUNYA (1898-1914). DIRIGENTS MÉS DESTACATS

beth02.s
Mind Map by , created over 5 years ago

historia HISTÒRIA Mind Map on 5. EL REGENERACIONISME, OPOSITORS A ESPANYA I CATALUNYA (1898-1914). DIRIGENTS MÉS DESTACATS, created by beth02.s on 04/05/2014.

108
1
0
Tags
beth02.s
Created by beth02.s over 5 years ago
GCSE Biology B1 (OCR)
Usman Rauf
Basic English tenses
Mariola Hejduk
Using GoConqr to study English literature
Sarah Egan
Using GoConqr to learn German
Sarah Egan
The Digestive System
cian.buckley
Spanish Vocabulary- Beginner
ThomasK
PHYSICS P1 1
x_clairey_x
Cell Structure
megan.radcliffe16
Key word flashcards
I M Wilson
5. EL REGENERACIONISME, OPOSITORS A ESPANYA I CATALUNYA (1898-1914). DIRIGENTS MÉS DESTACATS
1 IMPACTE DEL 1898
1.1 (1898) El règim de la restauració va mostrar les deficiències. Poc desprès comença a regnar Alfons XIII (1902), 2a etapa de la Restauració.
1.1.1 el regeneracionisme
1.1.1.1 intents de reforma des dels partits dinàstics (“regeneracionisme”)
2 PARTITS DINÀSTICS
2.1 Fracàs del primer govern Silvela – Polavieja (polèmica del “Tancament de Caixes” a Catalunya ...)
2.1.1 torn pacific
2.1.1.1 Partit Conservador
2.1.1.1.1 1903-05 Francisco Silvela i 1907-09 Antonio Maura i
2.1.1.1.1.1 destaquem Antonio Maura
2.1.1.1.1.1.1 política reformista (“revolució des de dalt”). • reformes electorals, de l'administració local l •lleis socials, impulsar l'economia • Fort desprestigi com a conseqüència de la “Setmana Tràgica” (1909)
2.1.1.2 Partit Liberal
2.1.1.2.1 1902 – Sagasta; 1905-1907 – Moret; 1909-1914 – Canalejas i Romanones.
2.1.1.2.1.1 destaquem Jose canalejas
2.1.1.2.1.1.1 - reformes socials -limitació de la vinculació entre Església i Estat. Llei del “Candau” (1910) • nous impostos sobre les rendes urbanes • millora condicions laborals • democratització militar • 1912 – Assassinat de Canalejas i crisi del reformisme dinàstic. • Llei de Mancomunitats (1913)
3 OPOSITORS AL REFORMISME DINASTIC
3.1 ELS REPUBLICANS
3.1.1 Constituïen la força més important de l’oposició al sistema dinàstic. Participaven del joc electoral, i tenien una creixent representació parlamentària. Estaven fortament dividits i sovint enfrontats en faccions. Destaca la creació el 1903 de la Unión Republicana (N. Salmerón) i l’escissió del Partido Radical (A. Lerroux)
3.1.2 ELS SOCIALISTES
3.1.2.1 Mantenien objectius revolucionaris, però a la pràctica participaven del joc electoral i van obtenir la primera representació parlamentària (Pablo Iglesias, 1910), en coalició amb els republicans. Mantenien la seva forta influència a Madrid, Astúries i el País Basc.
3.1.2.2 ELS CARLINS (TRADICIONALISTES)
3.1.2.2.1 Van afeblint-se progressivament, i es redueix a grups molt minoritaris, que abandonen la via insurreccional. El 1909 mor a l’exili Carles VII.
3.1.2.2.2 ELS NACIONALISTES CATALANS
3.1.2.2.2.1 Liderats per F. Cambó i E. Prat de la Riba, sorgeixen discrepàncies pel seu grau de conservadorisme i les relacions collaboracionistes amb el govern de Madrid. L’hostilitat de la premsa i els polítics de Madrid, els incidents del Cu-Cut (1905) i la Llei de Jurisdiccions (1906) van portar a la formació de la Solidaritat Catalana, com a gran coalició de forces catalanistes que amb el “Programa del Tívoli” van obtenir un aclaparadora victòria electoral el 1907. Les contradiccions ideològiques internes porta a la crisi la Solidaritat Catalana entre 1908 i 1909.

Media attachments