Variació Lingüística

Variació Lingüística

1. Diferències derivades dels usos diversos que qualsevol llengua presenta.

   • VARIACIÓ.
     • Diferències de la llengua segons el lloc, l'època i el grup social que la parla
   • VARIETAT
     • Ús específic que es fa d'una llengua d'acord amb la procedència geográfica, històrica o social dels parlants o la funció comunicativa.
   • VARIANT
     • Una expressió diferent d'un altra per la forma, és a dir, la referència a les diverses formes que pot adoptar una unitat llingüística.
   • 4 Tipus:
     • DIATÒPICA o geogràfica (lloc)
       • Configura unes maneres de parlar ains entre grups que conviuen per proximitat geogràfica. (dialectes)
       • Milà i Fontanals en Maig de 1861, va establir dos grans blocs dialectals diferenciats
         • 3 estàndard del Català: - Català -Valencià. - Balear.
         • BLOC OCCIDENTAL.
           • Català nord-occidental
             • tancament de “o” àtona en u quan segueix una i tònica (conill-cunill) i l’obertura de “e” en “a” en els grups inicials en-, es- (escala-ascala)
           • Valencià.
             • SUBDIALECTES:  - Apitxat. - Meridional. - Septentrional. - Alacantí. - Castellonenc
             • El valencià compleix certs requisits com, marcar els finals consonàntics (normalment) i utilitzar una gran varietat de diminutius (xicotet, nuetet), entre altres.
         • BLOC ORIENTAL.
           • Rosellonés
             • Tancament de “o” tònica en “u” (compraré-cumpraré), la construcció d’oracions negatives amb “pas” en lloc de no o utilitzar l’auxiliar “ésser” com a verb i substantiu (ser feliç-ésser feliç)
           • Català Central
             • Es caracteritza per l’ús regular de les formes reforçades dels pronoms febles davant del verb (em, et, es) i el morfema -u de la primera persona del present d’indicatiu (jo cante-jo cantu)
           • Balear
             • Amb requisits com la iodització generalitzada (jo-io, aigua-auia), el morfema O de 1ª pers. del present d’indicatiu (jo cante-jo cant), l’ús de l’article salat (el cotxe, es cotxe) o l’ús de l’article personal en i na (na Marta, na Jordana <com a tractament de respecte>)
           • Alguerés
             • pronuncia l’article lo, com “lu” (el carrer-lu carrer) i el morfema O de la primera persona del present d’indicatiu (jo cante-jo cant).
       • Cal tindre en compte que les fronteres lingüístiques són diferents a les fronteres territorials.
     • DIACRÒNICA o histórica (temps)
       • Segons el moment històric: - Català preliterari (s. VIII-XIII) - Català medieval (s. XIII-XV). - Català de la Decadència (s.XVI- XIX). - Català de la Renaixença (s. XIX i 1er 1/4 del s.XX). - Català actual.
     • DIASTRÀCTICA o social (grup social)
       • Es produeix en grups de parlants socialment a fins que generen una fraseologia i unes maneres expressives significatives per a un grup. Aspectes com l’edat, el sexe, l’habitat o professió determinen l’argot utilitzat, és a dir, la lingüística sociocultural , usada molt estretament vinculada a un grup social sovint marginal.&nbsp;
     • DISFÀSICA o funcional (àmbit d'ús.
       • presenta unes característiques lingüístiques relatives a un àmbit o context d’ús determinat segons tres factors: el camp (tema què tracta la comunicació), el mode (canal oral o escrit de la comunicació) i el to (nivell de formalitat del text). Així, doncs, es pot distingir tres registres: culte, estàndard i col·loquial