1QUÍMICA(1/2)

Página 1

UNITAT

1

LA MATÈRIA

1.

Identificació

d'un àtom.

http://splicd.com/JwDWi-hPjxc/1681/1835

Un àtom s'identifica per dos nombres:

1er.: nombre atòmic, que és el nombre de protons que té el nucli.

Es representa per la lletra Z.

2n.: nombre màssic, que és

la suma de protons i neutrons. Es representa per la lletra A.

Exercici:

Si l’àtom de fòsfor (Z=15) té 16

neutrons. Quin és el nombre de les altres partícules?

Activitat

1-2 P. 56 (A casa)

Activitat

1 P. 87 (A casa)

2. Element

químic. Definicions.

És una classe de

substància pura que no es pot descomposar

en altres més senzilles, aquesta definició‚és des d'un punt de

vista experimental.

En la teoria atòmica moderna,

element químic és una classe de matèria formada per

àtoms que tenen el mateix nombre atòmic, és a dir, el mateix nombre de protons

en el seu nucli.

Els

àtoms d'un mateix element poden tenir

masses diferents, perquè tenen en

els seus nuclis diferent nombre de neutrons. Els àtoms

d'un mateix element químic amb diferent massa s'anomenen isòtops Els elements químics són formats per

mescles d'isòtops. Exemples: 11H,21 H, 31H (Trici); 6329Cu, 6529Cu; 3517Cl, 3717Cl.

Els àtoms que tenen el mateix nombre de massa

però diferent nombre atòmic s’anomenen isòbars

Exemple

1 P. 33

Exemple P. 34

Activitat 3-4 P.36

Activitat

3 P. 56 (A casa)

Activitat 1-2-3-4 P.261(Voluntaris) (Llibre nou: P.259)

3. La quantitat de substància:

el mol

Cada àtom té una

massa diferent. Per saber la massa d’una molècula, que es formada per agrupació

d’àtoms, només caldrà sumar les masses individuals. Ex.: H2SO4

Els químics van

determinar que si aquesta massa s’expressava en grams, el número d’àtoms o

molècules que contenien aquestes quantitats sempre era el mateix: 6,02·1023,

anomenat nombre d’Avogadro.

Així, la massa del

sodi és 23. Per tant: En 23

grams de sodi resulta que hi ha el Navogadro d’àtoms de

sodi. En l’àcid sulfúric; 98

grams d’àcid sulfúric també hi són de molècules.

Aquesta agrupació

d’àtoms / molècules rep el nombre de mol

Relació: 1 mol = Na = massa àtom / molècula (grams)

Exemple

2 i 3 P. 36

Activitat

4-5-6-7 P. 56

Activitat 8 P. 142(A casa)

4. Els estats de

la matèria

Mirar Evernote Q1Matèria

- Tensió superficial

Mirar Evernote Q1Matèria

Explicació

vídeo:

Com esmentem

al començament d'aquest experiment, es tracta

dels fenòmens de

cohesió molecular i tensió superficial (els

que al seu torn es relacionen). Comptarem que

es tracta cada

un, per després

sí explicar que succeeix en l'experiment.

Primer coneguem una

mica sobre la cohesió molecular. Es tracta

d'una força d'atracció

entre les molècules.

Com sabem, la

matèria està composta per àtoms,

els quals al seu torn poden formar molècules. En

el cas de l'aigua, les molècules de la

mateixa s'atrauen fortament

gràcies a la cohesió, donant com a resultat les

conegudes "gotes d'aigua". Si no

fos per aquestes forces, cada molècula

es dispersaria de

les altres, com si fossin pols.

La tensió superficial, és un fenomen que

ja hem explicat en molts experiments casolans, com

ara: Experiment de l'agulla

que sura. Allà vam

explicar que es tracta d'una fina capa que es

genera sobre líquids com l'aigua, la qual

actua com una

resistent membrana. Si tens dubtes visita

l'enllaç anterior, i llegeix la secció

"Com funciona?" D'aquest experiment.

Però quina relació hi ha entre la cohesió molecular

i la tensió superficial?.

Simple, que la tensió superficial de l'aigua, és una conseqüència de la cohesió de les seves molècules. És a dir, la força d'atracció entre

les molècules d'aigua,

acaba per formar

una "membrana" a la superfície

del líquid, ja que les molècules que

es troben allà

són atretes només

cap a dins. La següent imatge dóna una millor

idea del que passa:

Falta esmentar un petit fenomen

que ajuda a que

aquest experiment pugui

aconseguir. Es tracta de l'adhesió molecular, la qual permet que l'aigua s'adhereixi a altres superfícies. Això

es deu que les molècules

d'aigua tenen un gran potencial de polaritat i

acaben "sent atreta" per altres

materials.

Ara bé, ajuntem

tots aquests conceptes

per entendre el que passa, d'una manera global. Quan col · loquem la carta a

la vora, i el got no té aigua, la mateixa queda fent

equilibri, però davant

la més mínima pertorbació

perd aquest equilibri i cau.

Quan omplim el

got coa aigua, i col · loquem la carta,

l'aigua acaba adherint-se

a la superfície, justament

per la "adhesió" de què parlem

abans. En col · locar les monedes, el naip

intenta caure, però

del costat oposat, les molècules adherides

a la carta són atretes

per les que estan

en el got. Aquesta força és suficient

com per evitar que el naip i les monedes caiguin.

Sobre les vores de

la carta, es pot veure com

el líquid s'eleva en una prima capa elàstica,

la qual s'ha de justament

a la tensió superficial.

Les

molècules dels líquids presenten una sèrie de fenòmens quan estan en un

recipient. Si la molècula esta a la paret del recipient, presenta una

força atractiva de la pròpia paret, anomenada d’adherència

i de sentit cap a l’exterior, apart, presenta

per part de les altres molècules una força anomenada de cohesió,

dirigida cap a l’interior.

Si la força de cohesió és més gran que la

d’adherència el líquid no mulla al sòlid( cas del mercuri i vidre) P. 1.9b). P. 40

Si la força d’adherència és superior a la de

cohesió el líquid mulla al sòlid(cas de l’aigua i vidre) P.1.9.a).P. 40

Aquesta força

s’anomena tensió superficial. La

capil·laritat mesura la tensió superficial. Per capil·laritat puja l’alcohol i

el petroli en les metxes, l’ascens de l’aigua(humitat) per les parets, de la

sàvia per les plantes, del cafè en un terròs de sucre.

4.1 Estat gasos

4.1.1. La teoria

cineticomolecular

La teoria cineticomolecular

afirma sobre els gasos:

- Un gas està constituït per un gran nombre de

molècules en continu moviment, seguint les lleis estadístiques i els xocs poden

considerar-se com perfectament elàstics.

- No hi ha forces atractives i repulsives entre

molècules i el volum real que ocupen és negligible en relació al volum total

que ocupa el gas.

- La pressió del gas està originada pels xocs de les

molècules amb les parets del recipient.

- L’energia cinètica dels gasos

és directament proporcional a la temperatura

4.1.2.La

temperatura i la seva mesura.

El calor és energia, és a dir,

capacitat de fer treball.

La temperatura informa del

nivell d’energia de manera qualitativa.

Els

termòmetres utilitzen les propietats dels materials per conèixer la temperatura

d’un sistema. (dilatació, electricitat,llum,..)

Hi ha

tres escales:

-

Escala centígrada o escala Celsius: Assigna valor 0ºC

a la temperatura de fusió del gel i valor 100 ºC a la temperatura

d’ebullició de l’aigua a la pressió d’una atmosfera.

-

L’escala Fahrenheit: assigna 32º F a la temperatura de

fusió del gel i 212 ºF

a la temperatura d’ebullició de l’aigua.

La conversió:

ºC/100 = (ºF – 32)/180

- L’escala absoluta de temperatures: ºK = 273 + ºC

4.1.3. Les lleis dels gasos

- Resum de les

lleis P. 42

- Llei de Boyle (1662)

Fer

Exemple 4 P.43

Activitat

9 P. 53(A casa)

Activitat

13 P. 56 (A casa)

- Lleis de Charles(1789) i Gay-Lussac(1802)

1a llei: P = constant, isobàric

2ona llei: V = constant, isocòric

Fer

exemple 5 i 6 P. 45

Activitat

10 P. 53

Activitat

9-10-11-14-15 P. 56 (A casa)

- Llei d’estat dels gasos: P·V/T

= P’·V’/T’

Activitat

17 P. 57

video que tracta, com actúen els gasos sota P,V.T

http://www.deciencias.net/proyectos/4particulares/quimica/materia/gasideal.htm

4.3.4.L’equació d’estat dels

gasos

P· V = nRT

http://www.curriki.org/nroc/Introductory_Physics_1/lesson28/Container.html

Exemple

8 P. 48

Activitat

11-13 P. 53

Activitat

16-19 -25-27 P. 57 (A casa)

- trobar la fórmula de la

densitat

Exemple

9 P. 49

Activitat

24. P.57

26 P. 57 (A casa)

- trobar la massa molar

Exemple

10 P. 49

Ex.

28 P. 58(A casa)

- Llei Dalton de les pressions

parcials

Exemple

11-12-13-14 P. 50-51

Activitat 20 P.57(fer-lo jo)

Activitat

23 P. 57

Ex.

30-31-39-40-41 P. 58-59

5. Canvis d’estat

http://www.youtube.com/watch?v=yQAvN19uHKw#at=1042

Llegir P. 53-54-55

Fer dibuix p. 55

Ex.

32-33-34-36-37-38 P. 58(A casa)

Quimitest

P. 60 (A casa)

Pràctica

nº 1 P. 61 – La viscositat

UNITAT

2

CLASSIFICACIÓ

DE LA MATÈRIA

1. La Classificació

de la matèria

Dibuixar esquema P.68

-

Matèria homogènia: Llegir definició P.68.

-

Substàncies pures: són homogènies

en el canvi d’estat. Per reconèixer-les

presenten unes propietats característiques (punt de fusió, punt

d’ebullició, densitat). Exemples: or , aigua,...

-

Elements químics: són substàncies

pures que no es poden descomposar en altres més senzilles per mètodes químics.

Ex.: els 118 elements químics de la taula periòdica.

-

Compostos químics: Són substàncies

pures que es poden descomposar en elements químics, aplicant mètodes químics.

Ex: el sucre es pot descomposar ,escalfant-lo, en carboni i aigua.

-

Mescles homogènies o dissolucions:

No es distingeixen els seus components a ull nu. Les seves propietats són les

mateixes en qualsevol punt de la mescla.

Presenten dos components bàsics: el dissolvent(substància que està en

més quantitat) i el solut(substància que està en menys quantitat).Ex: L’aigua

ensucrada, els aliatges: Nicrom(60% de Ni, 40% de Cr).

-

Mescles heterogènies: Es

distingeixen els seus components a ull nu. Les seves propietats no són les

mateixes en qualsevol punt de la mescla. Ex.. la pólvora.

-

Materia heterogènia: Llegir

definició P.69.

La diferència entre una substància pura i

una mescla és que en la seva formació, la substància pura dóna lloc a una

variació d’energia mentre en una mescla aquest canvi energètic és nul o molt

petit.

-

Altres mescles: Les dispersions col·loïdals.

Un col·loide és una ・mescla・ (no es mesclen íntegrament a escala molecular) de dos o més substàncies immiscibles, una de les quals es troba disgregada en petites partícules en el si de l・altra. La primera s・anomena medi dispers o fase dispersa i l・altra, medi dispersant o fase contínua. És un punt intermedi entre una dissolució i una suspensió, però, a diferència d`aquesta última, un col·loide és estable (les fases no se separen en reposar). Aquesta estabilitat es dóa gràies a proteïes i a tensioactius. Un tensioactiu é una substàcia la molèula del qual tédos extrems de propietats oposades: un téafinitat per l・aigua (hidròil) i l・altre é repel·lit per l・aigua (hidròob). Les partíules que formen els col·loides s・anomenen micel·les

i, considerades com a esfèiques, tenen un diàmetre de 0,01 a 0,001 μm. No són observables al microscopi.

En les dispersions col·loïdals podem observar l’efecte Tyndall, és a dir, si s’il·lumina un col·loide amb un raig de llum es pot veure el pas d’aquest a través de la dispersió si es mira perpendicularment al raig, la qual cosa no succeeix en una dissolució. Això passa perquè les micel·les reflecteixen la llum. Aquesta propietat ha donat lloc a uns dispositius anomenats ultramicroscopis que permeten identificar dispersions col·loïdals.

Les micel·les que formen els sistemes dispersos es troben en constant moviment caòtic. Aquest és degut als xocs descompensats entre les molècules de la fase contínua amb les partícules de la fase dispersa. Així doncs, com més petites són les micel·les i menys viscós és el líquid, més xocs es produiran. D’altra banda, les partícules col·loïdals estan carregades elèctricament, la qual cosa fa possible la seva estabilitat.

Es

diferencien per les dimensions de les partícules del solut. Les dispersions

col·loidals presenten característiques de dissolucions i mescles heterogènies.

Les partícules del solut no es dissolen i s’anomena fase dispersa i al

dissolvent, fase dispersant o medi de dispersió. Mirar P. 114

-

Exemples de dispersions

col·loidals són:

Les suspensions, la dimensió de les partícules és superior a 10-7 m. Ex.: els xarops, pintures, aigua de mar amb

partícules d’argila o calcàries insolubles, polvorers de talc en aigua, les

pòlvores no es dissolen i es formen uns grumolls blancs prou grans que es poden

veure fàcilment.

Un aerosol és una suspensió col·loïdal de partícules líquides o sòlides (fase dispersa) en un gas (fase contínua)

Les emulsions, les partícules del solut

presenten una mida entre 10-7

i 10-9 m.,d' un líquid en un altra que no és

mesclin bé, com greix amb aigua, maionesa, crema de mans,gelat. si es volen

mantenir en la dissolució i no fer capes separades cal un emulgent(part

hidròfila i lipòfila) : maionesa(lecitina);llet (caseïna)

Un gel és un col·loide format per una fase dispersa líquida i una fase contínua sòlida. De fet, més exactament, es tracta de dues fases bicontínues, és a dir, totes dues fases són contínues i s’interpenetren entre si .clara d'ou dur(proteïna coagulada que reté l'aigua al seu interior)

Escuma: Dispersió d'un gas en un líquid en la qual la fase dispersa (gas) es troba tancada en un conjunt de petites bombolles formades per un tel molt fi de líquid dispersant. Exemple: ou batut, nata muntada, escuma cabells, batut de fruita, escuma d’afaitar.

Mirar Fotocòpia

Sol:

tinta ,suc de fruita.

Fer

Activitats P.69

Exercicis

4-5-6-8 P. 87

2. Ions positius i negatius

Exemple 1 P. 73

Activitats

P. 74 : 4-5-7

3. La solubilitat

- Llegir P.75-76

- Mirar corbes de solubilitat:

- Fer exemple

2 P. 76

Ex. 13 P. 77

- Fer Activitats

P. 77(a Casa)

- Exercici 1-2

P. 115(A Casa)

Pràctiques:

11 al 17 P. 87

Pràctiques

P. 90(Destil·lació vi)(Caseïna)

Pràctiques

P. 91(Cromatografia)

Veure:

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=_v6_5Zxdb68

Pràctiques

P. 92(Classificació homo-hetero)

UNITAT 3

COMPOSICIÓ

DE LES DISSOLUCIONS

1. Composició de

les dissolucions.

Es la manera d’expressar la

quantitat de solut d’una dissolució o solució:

-

% en

massa

Exemple 1 P.96

Ex. 1 P.102

Ex. 10- P.115

Ex. 3-4-5-6-7- P.115-116

Ex. 8-11-12

P.115-116(A Casa)

-

% en

volum

Exemple 2 P.97

Ex: 3 P. 102

Ex. 9- P.115(A

Casa)

-

g/l

Ex. 10 P. 102

Ex.:

30% NaCl i d= 1,04 g/cc. g/l?

-

Molaritat(M)

Exemple 3 P.

98

Exemple 6 P.

101

Ex. 21- P.117

Ex.4-7 P. 102

(A Casa)

A l'exercici 7 falta densitat dissolució =1 g/cm3

Ex. 30-44-45-46

P.118-119(A Casa)

Ex: 44-45-46, només a)

-

Molalitat(m)

Exemple 4 P.

99

Ex. 5-8-9 P. 102

Ex. 18-27-28

P.116-117(A Casa)

-

Fracció molar

Exemple 5 P.

100

Ex. 17-23-25-26

P.116-117(A Casa)

-

ppm(parts per

milió)

- Exemple 7 P.

102

Ex. 11 P.

102(A casa)

Ex. 32-

P.118(A Casa)

2. Preparació de dissolucions

a partir d’altres solucions.

Fer

Activitats P. 106

Ex.

13-14-15-16-19-20-29 P.116-117(A Casa)

3. Propietats de les

dissolucions

Si es dissol un solut qualsevol en un

líquid les propietats de la dissolució que forma són diferents que si

el dissolvent fos pur(sense solut).

Aquest

canvi de les propietats potser per dues coses:

1r:

Propietats que depenen dels mols de solut dissolts i no del tipus de

substància.

2n:

Propietats que depenen de la substància dissolta.

Del

primer cas: Són la pressió de vapor punt de congelació,punt d'ebullició i

pressió osmótica.

Del

segon cas: Conductivitat elèctrica,

densitat, etc.

A

les primeres s'anomenen propietats col.ligatives

3.1.Pressió de vapor de les

dissolucions.Llei de Raoult.

Raoult al 1887 va establir en les seves

investigacions que la disminució de la pressió de vapor d'un líquid

volàtil al dissoldre's un solut no salí qualsevol és

proporcional a la fracció molar de solut.

/\p

= xs .po d'on: po = pressió

de vapor del dissolvent pur

p =

pressió vapor de la dissolució.

po

- p = xs.po ===> po - xs.po = p ===>

po(1- xs) = p ===>

po

xd = p

Exemple 8. P. 107

Ex. 34 P.118

3.2.Variació del punt de congelació.

Crioscòpia.

Raoult experimentant (1878) va observar el

següent quan es refredava un dissolvent sempre ho feia a una temperatura fixa.

Si

dissolia un sòlid, observava que la dissolució

ja no solidifica a la temperatura que ho fa el dissolvent quan

aquest és pur, sinó a una altra inferior, és a dir, es

produeix un descens en el punt de congelació. Raoult va

trobar la relació entre la quantitat de substància dissolta i el descens del

punt de congelació: æc = kc.m

d'on:

kc = constant que depèn del dissolvent.

m = Molalitat ; æc =

desviació crioscòpica

Exemple 10 P.109 , en el llibre nou és Exemple 9 P.109

Ex. 35 P.118

Ex. 39 P.118(A

casa)

3.3. Variació del punt

d'ebullició.Ebulloscòpia.

L'augment del punt d'ebullició: æe = ke.m

d'on: ke = constant que depèn del dissolvent

m

= Molalitat ; æe = desviació ebulloscòpica

Exemple

9 P.108 no hi és en el llibre nou.

Ex. 36 P.118

3.4. Osmosi i pressió osmòtica.

Si

una dissolució es posa en contacte amb dissolvent o amb

dissolució més diluïda, a causa del moviment molecular el

solut es reparteix uniformement per tot el líquid obtenint-se una

única dissolució. Si la dissolució i el dissolvent estan

separats per una membrana semipermeable (només deix passar les

molècules del dissolvent) llavors l’homogeneïtat no

es por produir i al ser més intens el flux de dissolvent a passar a

la dissolució que des de la dissolució al dissolvent hi

ha un impuls que rep el nom d'osmosis. El procés d'osmosis dilueix

la dissolució i augmenta el volum i si el nivell del

dissolvent s'eleva es produeix una pressió

hidrostàtica que Van't Hoff(1885), va establir

experimentalment:

Comentar, full d'enciam en l'amanida amb sal

ã

. V = n.R.T ===> ã = pressió osmòtica

V

= volum de la dissolució que conté n mols de solut.

Exemple 11 i 12 P.111

Ex. 37-38

P.118(A casa)

Activitats

P.111( A Casa)

Pràctica : Preparació de dissolucions P. 121

MODELS

ATOMICS

1.

Estructura de l'àtom.

Rajos catòdics:

http://www.youtube.com/watch?v=1dPv5WKBz9k#at=80

1. 1.Model de Rutherford

El descobriment de les càrregues elèctriques

en els àtoms �

(electrons i protons) va fer que

Thomson(1898) plantegés �

la hipòtesi que l'àtom era com

una esfera d'electricitat �

positiva on el seu interior estaven els electrons.

Al

1911, els experiments de Rutherford irradien fines làmines

�

d'or amb partícules alfa(He2+) van concloure

que l''atom tenia �

més partícules positives que estaven concentrades

en uns punts �

anomenats nuclis atòmics.

Aquest model es caracteritza per �

tenir una zona

central anomenada nucli, en el qual es troba la �

càrrega positiva i la major part de la massa de l'àtom.

Aquest �

nucli es constituït per unes partícules anomenades

nucleons

Hi

ha dos tipus de nucleons: els protons(+) i

els neutrons �

amb càrrega +/- descoberts per Chadwick(1932).

entorn d'aquest �

nucli i

a unes distàncies enormes en comparació amb

el seu �

diàmetre s'hi troben els

electrons(-).(diàmetre nucli =10-15m. i �

la 1ª

orbita(s) = 5.10-11 de radi, ‚és a dir,

unes 100.000 �

vegades) girant en òrbites circulars.

Aquest

model de Rutherford (el nucli i els electrons giren al �

seu entorn) era mol didàctic,

peró, entra en dues

�

contradiccions segons els coneixements de l'època:�

1r Segons les lleis de l'electromagnetisme:

si un electró ‚es �

mou en una trajectòria circular ha d'emetre

energia(radiació) �

per la qual cosa el seu contingut

energètic disminuirà i �

l'atracció positiva del nucli faria reduir

l'orbita circular �

fins topar amb ell.

2n

A l'anar tancant-se l'òrbita la radiació

que emetria �

seria de tots valors i l'espectre

'optic obtingut seria �

continu. en canvi, no ‚és així sinó

que es un espectre de �

ratlles característic de l'àtom.

1. 2. Model de Bohr.

1.2.1 Teoria dels quants de

Planck(1900).

Planck va dir que l'energia

que emeten o absorbeixen �

els àtoms o molècules que

constitueixen la matèria no és �

qualsevol sinó múltiples d'una

quantitat mínima anomenada �

quántum, i que val:

h.c

Eminima = h.æ = -----

; h =6'6.10-34 J.s

lambda

En

general Energia = n. h.æ

d'on n = 1,2,3,4...

Activitat 5-7 P. 261(259-->llibre nou)

Activitat 6-16 P. 261/2 (A casa)

1.2.2 Model atòmic de

Bohr(1913)

L'aplicació de

la teoria dels quants de Planck a �

l'estudi de l'àtom d'hidrogen va portar a Niels Bohr a

preparar �

un model de l'àtom que resolgués els dos

inconvenients de l'àtom �

de Rutherford, anunciant els segu�ents postulats:

Continuació Unitat 4

1r.:

L'electró no absorbeix energia en la seva òrbita circular �

entorn del nucli. Aixó no impedeix que si

l'electró rep un �

quant d'energia pugui saltar a una altra òrbita superior de més

�

energia. Arribant a demostrar que l'energia de

les 'orbites �

era:

En = - K/n2 d'on K

= 21'8. 10-19 J.

D'on

n ‚és el nombre de l'òrbita anomenat nº quàntic

principal.

2n:

No totes les `orbites són possibles solament aquelles que

�

compleixen:

rn = n2 . ao ; d'on

n = nº quàntic principal.

ao = radi 1º òrbita de

Bohr = 0'53.10-8 cm = 0'53 A.

3er.:

L'energia emesa per l'electró al passar

d'una òrbita �

superior a una altra inferior ‚és d'un quàntum

d'energia i si �

anava d'una òrbita inferior a una altra superior havia

absorbit �

un qu'antum d'energia. é�s a dir:

Ei -

Ef = h.æ

-K/ni2 -(-K/nf2) = h.æ

æ = K/h (1/nf2 - 1/ni2)

æ = R

(1/nf2 - 1/ni2)

d'on

R = Constant de Rydberg

Activitat 19 P. 262

1.3 Model quàntic.

Com a conseq�üència del

caràcter dual (corpuscle/ona) que �

presenta l'electró, apareixen

teories sobre l'àtom que �

s'integren en l'anomenada Mecànica Cuàntica. segons dos línies:

�

Mecànica de matrius de Heisenberg que al 1925

proposa un model �

atòmic de gran complexitat matemàtica i la

Mecànica ondulatòria �

de Schrödinger

que al 1926 presenta un model més

intu‹tiu i �

de més fàcil aplicació als problemes químics.

1.3.1 Dualitat ona-corspuscle

1.3.2 Principi d'incertesa de

Heisenberg(1927).

Heisenberg va plantejar

la seg�ent q�estió: ¨Com

�

descriure la posició d'una partícula? ¨Quin

‚és el procediment �

per determinar on ‚és una partícula?.

La resposta seria �

observar-la.

Si

la volem veure, hauriem de projectar una llum o

radiació �

apropiada, però, un electr¢ é‚s tant petit que

solament un fotó �

de llum seria suficient per canviar-lo de posició

només el �

toqués i en aquest precís

instant la mesura de posició �

canviaria.

Heisenberg

demostrà que no serà possible idear un mètode

per �

localitzar la posició d'una part¡cula subatòmica

i alhora la �

seva velocitat. això ‚és coneix com el principi

d'incertesa de �

Heisenberg.

1.3.3. Orbital

El principi de

Heisenberg té‚ com a conseq�üència

la �

impossibilitat de que l'electró

estigui en una òrbita �

perfectament definida sinó que ‚és probable que

es trobi en una �

regió determinada, anomenada orbital.

L'orbital

limita la regió de l'espai en la qual ‚és probable que �

es trobi l'electr¢.(Veure P. 251)(Llibre nou P. 249)

Continuació Unitat 4

1.3.4. Nombres quàntics.

La mecànica ondulatòria

de Schrödinger amb les seves �

equacions d'ones arriba a la seg�ent conclusió:

a)

Per determinar un orbital es

necessiten tres nombres �

qùàntics:

(n,l,m).

Nueva Página

Nueva Página

Nueva Página

Nueva Página