1QUÍMICA(1/2)

jbalsell
Note by , created over 5 years ago

Note on 1QUÍMICA(1/2), created by jbalsell on 08/14/2013.

Eye 336
Pin 0
Balloon left 0
Tags No tags specified
jbalsell
Created by jbalsell over 5 years ago
Sociology: Crime and Deviance Flash cards
Beth Morley
GCSE AQA Physics - Unit 3
James Jolliffe
“The knower’s perspective is essential in the pursuit of knowledge.” To what extent do you agree with this statement?
Lucia Rocha Mejia
PHR and SPHR Practice Questions
Elizabeth Rogers8284
Memory Key words
Sammy :P
OCR AS Biology - Lipids
Chris Osmundse
GCSE PHYSICS: Energy Transfer
magykman1998
Anatomy and Physiology - BIO 111 - Test #1 Flashcards
ajudkins
Sociology- Key Concepts
Becky Walker

Page 1

UNITAT 1   LA MATÈRIA 1.     Identificació d'un àtom.   http://splicd.com/JwDWi-hPjxc/1681/1835      Un àtom s'identifica per dos nombres:      1er.: nombre atòmic,  que és el nombre de protons que té el nucli. Es representa per la lletra Z.        2n.:   nombre màssic,  que és la suma de protons i neutrons. Es representa per la lletra A. Exercici: Si l’àtom de fòsfor (Z=15) té 16 neutrons. Quin és el nombre de les altres partícules? Activitat 1-2 P. 56 (A casa) Activitat 1 P. 87 (A casa)      2. Element químic. Definicions.           És  una  classe  de  substància  pura  que  no  es  pot descomposar  en altres més senzilles,  aquesta definició‚és des d'un punt de vista experimental.          En  la teoria atòmica moderna,  element químic  és  una classe  de matèria formada per àtoms que tenen el mateix nombre atòmic, és a dir, el mateix nombre de protons en el seu nucli. Els  àtoms  d'un  mateix  element  poden  tenir  masses                                                             diferents,  perquè tenen en els seus nuclis diferent nombre  de neutrons.  Els  àtoms  d'un mateix element químic amb  diferent massa  s'anomenen isòtops      Els elements químics són formats per mescles d'isòtops. Exemples: 11H,21 H, 31H (Trici); 6329Cu, 6529Cu;  3517Cl, 3717Cl.   Els àtoms que tenen el mateix nombre de massa però diferent nombre atòmic s’anomenen isòbars Exemple 1 P. 33 Exemple P. 34 Activitat 3-4 P.36Activitat 3 P. 56 (A casa) Activitat 1-2-3-4 P.261(Voluntaris) (Llibre nou: P.259)           3. La quantitat de substància: el mol   Cada àtom té una massa diferent. Per saber la massa d’una molècula, que es formada per agrupació d’àtoms, només caldrà sumar les masses individuals. Ex.: H2SO4 Els químics van determinar que si aquesta massa s’expressava en grams, el número d’àtoms o molècules que contenien aquestes quantitats sempre era el mateix: 6,02·1023, anomenat nombre d’Avogadro. Així, la massa del sodi és 23. Per tant: En 23 grams de sodi resulta que hi ha el Navogadro d’àtoms de sodi. En l’àcid sulfúric; 98 grams d’àcid sulfúric també hi són de molècules. Aquesta agrupació d’àtoms / molècules rep el nombre de mol Relació: 1 mol = Na = massa àtom / molècula (grams)   Exemple 2 i 3 P. 36 Activitat 4-5-6-7 P. 56 Activitat 8 P. 142(A casa)     4. Els estats de la matèria Mirar Evernote Q1Matèria     - Tensió superficial  Mirar Evernote Q1Matèria           Explicació vídeo:   Com esmentem al començament d'aquest experiment, es tracta dels fenòmens de cohesió molecular i tensió superficial (els que al seu torn es relacionen). Comptarem que es tracta cada un, per després sí explicar que succeeix en l'experiment. Primer coneguem una mica sobre la cohesió molecular. Es tracta d'una força d'atracció entre les molècules. Com sabem, la matèria està composta per àtoms, els quals al seu torn poden formar molècules. En el cas de l'aigua, les molècules de la mateixa s'atrauen fortament gràcies a la cohesió, donant com a resultat les conegudes "gotes d'aigua". Si no fos per aquestes forces, cada molècula es dispersaria de les altres, com si fossin pols. La tensió superficial, és un fenomen que ja hem explicat en molts experiments casolans, com ara: Experiment de l'agulla que sura. Allà vam explicar que es tracta d'una fina capa que es genera sobre líquids com l'aigua, la qual actua com una resistent membrana. Si tens dubtes visita l'enllaç anterior, i llegeix la secció "Com funciona?" D'aquest experiment. Però quina relació hi ha entre la cohesió molecular i la tensió superficial?. Simple, que la tensió superficial de l'aigua, és una conseqüència de la cohesió de les seves molècules. És a dir, la força d'atracció entre les molècules d'aigua, acaba per formar una "membrana" a la superfície del líquid, ja que les molècules que es troben allà són atretes només cap a dins. La següent imatge dóna una millor idea del que passa: Falta esmentar un petit fenomen que ajuda a que aquest experiment pugui aconseguir. Es tracta de l'adhesió molecular, la qual permet que l'aigua s'adhereixi a altres superfícies. Això es deu que les molècules d'aigua tenen un gran potencial de polaritat i acaben "sent atreta" per altres materials. Ara bé, ajuntem tots aquests conceptes per entendre el que passa, d'una manera global. Quan col · loquem la carta a la vora, i el got no té aigua, la mateixa queda fent equilibri, però davant la més mínima pertorbació perd aquest equilibri i cau. Quan omplim el got coa aigua, i col · loquem la carta, l'aigua acaba adherint-se a la superfície, justament per la "adhesió" de què parlem abans. En col · locar les monedes, el naip intenta caure, però del costat oposat, les molècules adherides a la carta són atretes per les que estan en el got. Aquesta força és suficient com per evitar que el naip i les monedes caiguin. Sobre les vores de la carta, es pot veure com el líquid s'eleva en una prima capa elàstica, la qual s'ha de justament a la tensió superficial.   Les molècules dels líquids presenten una sèrie de fenòmens quan estan en un recipient. Si la molècula esta a la paret del recipient, presenta una força  atractiva  de la pròpia paret, anomenada d’adherència i de sentit cap a l’exterior, apart, presenta  per part de les altres molècules una força anomenada de cohesió, dirigida cap a l’interior. Si la força de cohesió és més gran que la d’adherència el líquid no mulla al sòlid( cas del mercuri i vidre)  P. 1.9b). P. 40 Si la força d’adherència és superior a la de cohesió el líquid mulla al sòlid(cas de l’aigua i vidre) P.1.9.a).P. 40 Aquesta força s’anomena  tensió superficial. La capil·laritat mesura la tensió superficial. Per capil·laritat puja l’alcohol i el petroli en les metxes, l’ascens de l’aigua(humitat) per les parets, de la sàvia per les plantes, del cafè en un terròs de sucre.   4.1 Estat gasos   4.1.1. La teoria cineticomolecular   La teoria cineticomolecular afirma sobre els gasos: - Un gas està constituït per un gran nombre de molècules en continu moviment, seguint les lleis estadístiques i els xocs poden considerar-se com perfectament elàstics. - No hi ha forces atractives i repulsives entre molècules i el volum real que ocupen és negligible en relació al volum total que ocupa el gas. - La pressió del gas està originada pels xocs de les molècules amb les parets del recipient. - L’energia cinètica dels gasos és directament proporcional a la temperatura   4.1.2.La temperatura i la seva mesura. El calor és energia, és a dir, capacitat de fer treball. La temperatura informa del nivell d’energia de manera qualitativa.          Els termòmetres utilitzen les propietats dels materials per conèixer la temperatura d’un sistema. (dilatació, electricitat,llum,..)          Hi ha tres escales: -         Escala centígrada o escala Celsius: Assigna valor  0ºC a la temperatura de fusió del gel i valor 100 ºC a la temperatura d’ebullició de l’aigua a la pressió d’una atmosfera. -         L’escala Fahrenheit: assigna 32º F a la temperatura de fusió del gel i 212 ºF a la temperatura  d’ebullició de l’aigua. La conversió:   ºC/100 =  (ºF – 32)/180 - L’escala absoluta de temperatures:  ºK = 273 + ºC    4.1.3. Les lleis dels gasos  - Resum de les lleis P. 42   - Llei de Boyle (1662) Fer Exemple 4 P.43 Activitat 9 P. 53(A casa) Activitat 13 P. 56 (A casa)   - Lleis de Charles(1789) i Gay-Lussac(1802) 1a llei: P = constant, isobàric2ona llei: V = constant, isocòricFer exemple 5 i 6 P. 45 Activitat 10 P. 53 Activitat 9-10-11-14-15 P. 56 (A casa)   - Llei d’estat dels gasos: P·V/T = P’·V’/T’ Activitat 17 P. 57video que tracta, com actúen els gasos sota P,V.T  http://www.deciencias.net/proyectos/4particulares/quimica/materia/gasideal.htm     4.3.4.L’equació d’estat dels gasos      P· V = nRT   http://www.curriki.org/nroc/Introductory_Physics_1/lesson28/Container.html   Exemple 8 P. 48 Activitat 11-13 P. 53 Activitat 16-19 -25-27 P. 57 (A casa)   - trobar la fórmula de la densitat Exemple 9 P. 49 Activitat 24. P.57 26 P. 57 (A casa)   - trobar la massa molar Exemple 10 P. 49 Ex. 28 P. 58(A casa)   - Llei Dalton de les pressions parcials    Exemple 11-12-13-14 P. 50-51 Activitat 20 P.57(fer-lo jo)   Activitat 23 P. 57 Ex. 30-31-39-40-41 P. 58-59 5. Canvis d’estat  http://www.youtube.com/watch?v=yQAvN19uHKw#at=1042 Llegir P. 53-54-55 Fer dibuix p. 55 Ex. 32-33-34-36-37-38 P. 58(A casa) Quimitest P. 60 (A casa) Pràctica nº 1 P. 61 – La viscositat   UNITAT 2   CLASSIFICACIÓ DE LA MATÈRIA   1. La Classificació de la matèria Dibuixar esquema P.68   -         Matèria homogènia:  Llegir definició P.68.   -         Substàncies pures: són homogènies en el canvi d’estat. Per reconèixer-les  presenten unes propietats característiques (punt de fusió, punt d’ebullició, densitat). Exemples: or , aigua,...   -         Elements químics: són substàncies pures que no es poden descomposar en altres més senzilles per mètodes químics. Ex.: els 118 elements químics de la taula periòdica. -         Compostos químics: Són substàncies pures que es poden descomposar en elements químics, aplicant mètodes químics. Ex: el sucre es pot descomposar ,escalfant-lo, en  carboni i aigua.   -         Mescles homogènies o dissolucions: No es distingeixen els seus components a ull nu. Les seves propietats són les mateixes en qualsevol punt de la mescla.  Presenten dos components bàsics: el dissolvent(substància que està en més quantitat) i el solut(substància que està en menys quantitat).Ex: L’aigua ensucrada, els aliatges: Nicrom(60% de Ni, 40% de Cr). -         Mescles heterogènies: Es distingeixen els seus components a ull nu. Les seves propietats no són les mateixes en qualsevol punt de la mescla. Ex.. la pólvora. -         Materia heterogènia: Llegir definició P.69.   La diferència entre una substància pura i una mescla és que en la seva formació, la substància pura dóna lloc a una variació d’energia mentre en una mescla aquest canvi energètic és nul o molt petit.   -         Altres mescles: Les dispersions col·loïdals.Un col·loide és una ・mescla・ (no es mesclen íntegrament a escala molecular) de dos o més substàncies immiscibles, una de les quals es troba disgregada en petites partícules en el si de l・altra. La primera s・anomena medi dispers o fase dispersa i l・altra, medi dispersant o fase contínua. És un punt intermedi entre una dissolució i una suspensió, però, a diferència d`aquesta última, un col·loide és estable (les fases no se separen en reposar). Aquesta estabilitat es dóa gràies a proteïes i a tensioactius. Un tensioactiu é una substàcia la molèula del qual tédos extrems de propietats oposades: un téafinitat per l・aigua (hidròil) i l・altre é repel·lit per l・aigua (hidròob). Les partíules que formen els col·loides s・anomenen micel·les i, considerades com a esfèiques, tenen un diàmetre de 0,01 a 0,001 μm. No són observables al microscopi. En les dispersions col·loïdals podem observar l’efecte Tyndall, és a dir, si s’il·lumina un col·loide amb un raig de llum es pot veure el pas d’aquest a través de la dispersió si es mira perpendicularment al raig, la qual cosa no succeeix en una dissolució. Això passa perquè les micel·les reflecteixen la llum. Aquesta propietat ha donat lloc a uns dispositius anomenats ultramicroscopis que permeten identificar dispersions col·loïdals. Les micel·les que formen els sistemes dispersos es troben en constant moviment caòtic. Aquest és degut als xocs descompensats entre les molècules de la fase contínua amb les partícules de la fase dispersa. Així doncs, com més petites són les micel·les i menys viscós és el líquid, més xocs es produiran. D’altra banda, les partícules col·loïdals estan carregades elèctricament, la qual cosa fa possible la seva estabilitat. Es diferencien per les dimensions de les partícules del solut. Les dispersions col·loidals presenten característiques de dissolucions i mescles heterogènies. Les partícules del solut no es dissolen i s’anomena fase dispersa i al dissolvent, fase dispersant o medi de dispersió. Mirar P. 114 -         Exemples de dispersions col·loidals són: Les suspensions,  la dimensió de les partícules és superior a 10-7 m. Ex.: els xarops, pintures, aigua de mar amb partícules d’argila o calcàries insolubles, polvorers de talc en aigua, les pòlvores no es dissolen i es formen uns grumolls blancs prou grans que es poden veure fàcilment.Un aerosol és una suspensió col·loïdal de partícules líquides o sòlides (fase dispersa) en un gas (fase contínua) Les emulsions, les partícules del solut presenten una mida  entre 10-7 i 10-9 m.,d' un líquid en un altra que no és mesclin bé, com greix amb aigua, maionesa, crema de mans,gelat. si es volen mantenir en la dissolució i no fer capes separades cal un emulgent(part hidròfila i lipòfila) : maionesa(lecitina);llet (caseïna)Un gel és un col·loide format per una fase dispersa líquida i una fase contínua sòlida. De fet, més exactament, es tracta de dues fases bicontínues, és a dir, totes dues fases són contínues i s’interpenetren entre si .clara d'ou dur(proteïna coagulada que reté l'aigua al seu interior) Escuma: Dispersió d'un gas en un líquid en la qual la fase dispersa (gas) es troba tancada en un conjunt de petites bombolles formades per un tel molt fi de líquid dispersant. Exemple: ou batut, nata muntada, escuma cabells,  batut de fruita, escuma d’afaitar. Mirar Fotocòpia    Sol: tinta ,suc de fruita.   Fer Activitats P.69 Exercicis 4-5-6-8 P. 87 2. Ions positius i negatius         Exemple 1 P. 73     Activitats P. 74 : 4-5-7     3.  La solubilitat    - Llegir P.75-76    - Mirar corbes de solubilitat:     - Fer exemple 2 P. 76 Ex. 13 P. 77    - Fer Activitats P. 77(a Casa)     - Exercici 1-2 P. 115(A Casa)  Pràctiques: 11 al 17 P. 87 Pràctiques P. 90(Destil·lació vi)(Caseïna) Pràctiques P. 91(Cromatografia) Veure: http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=_v6_5Zxdb68 Pràctiques P. 92(Classificació homo-hetero)  

UNITAT 3   COMPOSICIÓ DE LES DISSOLUCIONS   1. Composició de les dissolucions.   Es la manera d’expressar la quantitat de solut d’una dissolució o solució: -         % en massa  Exemple 1 P.96 Ex. 1 P.102 Ex. 10- P.115 Ex. 3-4-5-6-7- P.115-116Ex. 8-11-12 P.115-116(A Casa)   -         % en volum  Exemple 2 P.97 Ex: 3 P. 102 Ex. 9- P.115(A Casa)   -         g/l Ex. 10 P. 102 Ex.: 30% NaCl i d= 1,04  g/cc. g/l?   -         Molaritat(M) Exemple 3 P. 98 Exemple 6 P. 101 Ex. 21- P.117 Ex.4-7 P. 102 (A Casa)A l'exercici 7 falta densitat dissolució  =1 g/cm3 Ex. 30-44-45-46 P.118-119(A Casa)  Ex: 44-45-46, només a)  - Molalitat(m) Exemple 4 P. 99 Ex. 5-8-9 P. 102 Ex. 18-27-28 P.116-117(A Casa)   -         Fracció molar Exemple 5 P. 100   Ex. 17-23-25-26 P.116-117(A Casa)   -         ppm(parts per milió) - Exemple 7 P. 102 Ex. 11 P. 102(A casa) Ex. 32- P.118(A Casa)   2. Preparació de dissolucions a partir d’altres solucions.        Fer Activitats P. 106 Ex. 13-14-15-16-19-20-29 P.116-117(A Casa)   3. Propietats de les dissolucions        Si  es dissol un solut qualsevol en un líquid les propietats de  la dissolució que forma són diferents que si  el  dissolvent fos pur(sense solut).   Aquest canvi de les propietats potser per dues coses:   1r: Propietats que depenen dels mols de solut dissolts i no del tipus de substància.   2n: Propietats que depenen de la substància dissolta.      Del primer cas: Són la pressió de vapor punt de congelació,punt d'ebullició i pressió osmótica.   Del segon cas:  Conductivitat elèctrica, densitat, etc.   A les primeres s'anomenen propietats col.ligatives      3.1.Pressió de vapor de les dissolucions.Llei de Raoult.        Raoult al 1887 va establir en les seves investigacions que la  disminució  de la pressió de vapor d'un líquid  volàtil  al dissoldre's  un solut no salí qualsevol és proporcional  a  la fracció molar de solut. /\p  =  xs .po  d'on: po = pressió de vapor del dissolvent pur  p  = pressió vapor de la dissolució. po - p = xs.po ===> po - xs.po = p ===>  po(1- xs) =  p ===> po xd  = p      Exemple 8. P. 107 Ex. 34 P.118       3.2.Variació del punt de congelació. Crioscòpia.   Raoult experimentant (1878) va observar el següent quan es refredava un dissolvent sempre ho feia a una temperatura fixa.   Si  dissolia  un  sòlid,  observava  que la dissolució  ja  no solidifica a la temperatura que ho fa el dissolvent quan aquest és  pur,  sinó a una altra inferior, és a dir, es  produeix  un descens  en el punt de congelació.  Raoult va trobar la relació entre la quantitat de substància dissolta i el descens del punt de  congelació:  æc = kc.m  d'on:      kc = constant que depèn del   dissolvent.   m = Molalitat ; æc = desviació crioscòpica  Exemple 10 P.109 , en el llibre nou és  Exemple 9 P.109 Ex. 35 P.118 Ex. 39 P.118(A casa)      3.3. Variació del punt d'ebullició.Ebulloscòpia.   L'augment del punt d'ebullició:  æe = ke.m  d'on: ke = constant que depèn del dissolvent   m = Molalitat ; æe = desviació ebulloscòpica Exemple 9 P.108  no hi és en el llibre nou. Ex. 36 P.118        3.4. Osmosi i pressió osmòtica. Si  una  dissolució es posa en contacte amb dissolvent  o amb  dissolució més diluïda,  a causa del moviment molecular  el solut  es reparteix uniformement per tot el líquid  obtenint-se una  única dissolució.  Si la dissolució i el dissolvent  estan separats  per una membrana semipermeable (només deix passar les molècules  del  dissolvent) llavors l’homogeneïtat  no  es  por produir i al ser més intens el flux de dissolvent a passar a la dissolució  que  des  de la dissolució al dissolvent hi  ha  un impuls que rep el nom d'osmosis. El procés d'osmosis dilueix la dissolució  i augmenta el volum i si el nivell  del  dissolvent s'eleva   es  produeix  una  pressió  hidrostàtica  que   Van't Hoff(1885), va establir experimentalment: Comentar, full d'enciam en l'amanida amb sal  ã . V = n.R.T  ===> ã = pressió osmòtica   V = volum de la dissolució que conté n mols de solut. Exemple 11 i 12 P.111 Ex. 37-38 P.118(A casa)   Activitats P.111( A Casa)   Pràctica : Preparació de dissolucions P. 121                            MODELS ATOMICS   1. Estructura de l'àtom. Rajos catòdics: http://www.youtube.com/watch?v=1dPv5WKBz9k#at=80   1. 1.Model de Rutherford   El descobriment de les càrregues elèctriques en els àtoms    (electrons  i  protons)  va  fer  que  Thomson(1898)  plantegés    la  hipòtesi  que  l'àtom  era com  una  esfera  d'electricitat    positiva on el seu interior estaven els electrons. Al 1911,  els experiments de Rutherford irradien fines  làmines    d'or  amb partícules alfa(He2+) van concloure que l''atom  tenia    més  partícules positives que estaven concentrades en uns punts    anomenats  nuclis  atòmics.  Aquest model es  caracteritza  per    tenir una zona central anomenada nucli,  en el qual es troba la    càrrega positiva i la major part de la massa de l'àtom.  Aquest    nucli es constituït per unes partícules anomenades nucleons   Hi  ha  dos tipus de nucleons:  els protons(+) i  els  neutrons    amb càrrega +/- descoberts per Chadwick(1932). entorn d'aquest    nucli  i  a unes distàncies enormes en comparació  amb  el  seu    diàmetre s'hi troben els electrons(-).(diàmetre nucli =10-15m. i    la  1ª  orbita(s) = 5.10-11 de radi,  ‚és a  dir,  unes  100.000    vegades) girant en òrbites circulars.   Aquest  model de Rutherford (el nucli i els electrons giren  al    seu   entorn)   era  mol  didàctic,   peró,   entra   en   dues    contradiccions segons els coneixements de l'època:   1r  Segons les lleis de l'electromagnetisme: si un electró ‚es    mou  en una trajectòria circular ha d'emetre  energia(radiació)    per  la  qual  cosa el seu  contingut  energètic  disminuirà i    l'atracció  positiva  del nucli faria reduir l'orbita  circular    fins topar amb ell.   2n  A  l'anar  tancant-se l'òrbita la radiació  que  emetria    seria  de  tots  valors  i  l'espectre  'optic  obtingut  seria    continu.  en  canvi,  no  ‚és així sinó que es  un  espectre  de    ratlles característic de l'àtom.     1. 2. Model de Bohr.         1.2.1 Teoria dels quants de Planck(1900).            Planck  va dir que l'energia que emeten o  absorbeixen    els  àtoms  o  molècules  que constitueixen la  matèria  no  és    qualsevol  sinó  múltiples  d'una  quantitat  mínima  anomenada    quántum, i que val:                               h.c Eminima = h.æ  = -----  ; h =6'6.10-34 J.s                              lambda En general Energia  = n. h.æ d'on n = 1,2,3,4...                       Activitat 5-7 P. 261(259-->llibre nou) Activitat 6-16 P. 261/2 (A casa)   1.2.2 Model atòmic de Bohr(1913)              L'aplicació  de  la  teoria dels quants  de  Planck  a    l'estudi de l'àtom d'hidrogen va portar a Niels Bohr a  preparar    un  model de l'àtom que resolgués els dos inconvenients de l'àtom    de Rutherford, anunciant els seguents postulats:

Continuació Unitat 41r.: L'electró no absorbeix energia en la seva òrbita circular    entorn  del  nucli.  Aixó no impedeix que si l'electró  rep  un    quant d'energia pugui saltar a una altra òrbita superior de més    energia.  Arribant  a demostrar que l'energia de  les  'orbites    era:          En = - K/n2  d'on K = 21'8. 10-19 J.   D'on n ‚és el nombre de l'òrbita anomenat nº quàntic principal.       2n:  No totes les `orbites són possibles solament aquelles que    compleixen:                rn = n2 . ao  ; d'on      n = nº quàntic principal.               ao = radi 1º òrbita de Bohr = 0'53.10-8 cm = 0'53 A.                                  3er.:  L'energia  emesa  per l'electró al passar  d'una  òrbita    superior  a  una altra inferior ‚és d'un quàntum d'energia i  si    anava d'una òrbita inferior a una altra superior havia absorbit    un qu'antum d'energia. és a dir:                             Ei - Ef  = h.æ                         -K/ni2 -(-K/nf2) = h.æ                         æ =  K/h (1/nf2 - 1/ni2)                                                                                     æ =   R  (1/nf2 - 1/ni2)                    d'on R = Constant de Rydberg                Activitat 19 P. 262 1.3 Model quàntic.        Com  a  conseqüència del caràcter dual  (corpuscle/ona)  que    presenta   l'electró,   apareixen  teories  sobre  l'àtom   que    s'integren en l'anomenada Mecànica Cuàntica. segons dos línies:    Mecànica  de matrius de Heisenberg que al 1925 proposa un model    atòmic de gran complexitat matemàtica i la Mecànica ondulatòria    de  Schrödinger que al 1926  presenta un model més intu‹tiu  i    de més fàcil aplicació als problemes químics.  1.3.1 Dualitat ona-corspuscle  1.3.2 Principi d'incertesa de Heisenberg(1927).           Heisenberg   va  plantejar  la  segent   qestió:   ¨Com    descriure  la posició d'una partícula?  ¨Quin ‚és el procediment    per  determinar  on  ‚és  una  partícula?.   La  resposta  seria    observar-la.   Si  la volem veure,  hauriem de projectar una llum  o  radiació    apropiada,  però, un electr¢ é‚s tant petit que solament un fotó    de  llum  seria  suficient per canviar-lo de posició  només  el    toqués  i  en  aquest  precís  instant  la  mesura  de  posició    canviaria.   Heisenberg  demostrà que no serà possible idear un  mètode  per    localitzar  la posició d'una part¡cula subatòmica i alhora  la    seva velocitat.  això ‚és coneix com el principi d'incertesa de    Heisenberg.     1.3.3. Orbital           El  principi  de  Heisenberg té‚  com  a  conseqüència  la    impossibilitat   de   que  l'electró  estigui  en  una   òrbita    perfectament definida sinó que ‚és probable que es trobi en  una    regió determinada, anomenada orbital.   L'orbital limita la regió de l'espai en la qual ‚és probable que    es trobi l'electr¢.(Veure  P. 251)(Llibre nou P. 249)        

     Continuació Unitat 41.3.4. Nombres quàntics.          La  mecànica  ondulatòria  de Schrödinger  amb  les  seves    equacions d'ones arriba a la segent conclusió:      a)  Per  determinar  un  orbital  es  necessiten  tres  nombres        qùàntics: (n,l,m).     

Nueva Página

Nueva Página

Nueva Página

Nueva Página