Filosofia: La percepció

Page 1

LA

PERCEPCIÓ

L’ésser

humà és una gran finestra oberta a la realitat, al món, és un

receptor.

L’acte

més elemental de la intel·ligència és la

percepció.

Etimològicament,

el terme percepció

prové

el verb llatí “percipere”

que significa recollir. En definitiva, recollir

dades de la realitat del nostre voltant i de nosaltres mateixos.

Aquesta operació es realitza mitjançant els òrgans

dels sentits o receptors que

poden ser:

Interns:

ens donen informació sobre nosaltres mateixos.

Externs:

ens donen informació del nostre voltant.

Els

òrgans dels sentits formen part de l’estructura del sistema

nerviós i permeten rebre informació. Els impulsos nerviosos són

transmesos per les vies nervioses fins al cervell on són integrats.

Aquest acte d’integració, pel qual el subjecte pren consciència

de la informació i l’ entén com alguna cosa que té significat

per a ell, és el que anomenem

percepció.

Percebre

és,

per tant, assimilar els estímuls donant-los un significat. Les

nostres percepcions són construccions, això significa que el

subjecte no solament rep, sinó que transforma, selecciona, organitza

i interpreta, per això quan rebem no

som espectadors passius

Moltes

són les teories que s’han elaborat sobre la percepció, però en

destaquem dos:

La

teoria associacionista

que considera que la percepció consisteix a sumar característiques,

per tant, és un procés passiu. El seu representant és Wundt

La

teoria de la gestalt

o de la forma que considera que la percepció és un procés actiu

i, que després d’haver vist un objecte, amb poca informació és

suficient. El seu representant és William James.

És

l’escola de la forma

la que parla de que la percepció es basa en unes lleis que

s’agrupen en :

Llei

de figura i fons.

Lleis

d’agrupació: proximitat, semblança, moviment, contrast… que

ajuden a la percepció

Teoria

dels llindars

Si

no hi ha dades no pot haver-hi percepció, tampoc n’hi haurà si

el subjecte no les configura, encara que tot no es percep.

Nosaltres

som incapaços de rebre totes les realitats físiques, n’existeixen

moltes de les quals no en podem tenir sensació. Existeixen

sensacions dins uns llindars que limiten la nostra capacitat de

sensació. Això s'anomena teoria dels llindars

(umbrals).

Hi

ha tres: mínim, màxim i diferencial. Que depenen de la quantitat

d'estímul capaç de produir la sensació. Així es considerarà

llindar màxim a la quantitat màxima d'estímul capaç de produir

sensació; llindar mínim a la quantitat mínima d'estímul capaç de

produir sensació; i llindar diferencial quantitat mínima d'estímuls

que cal afegir o treure per tal que la sensació canvi. Si piques

ací,

pots controlar el teu llindar de l'oïda que depén de la teua edat o

si tens algun problema:

no sentim, tenim la percepció, a partir dels 100 Hertz (llindar

mínim) ni més de 16000 (llindar màxim)

LA

MEMÒRIA

Si

no poguérem recordar les experiències passades viuríem en un món

perpètuament nou. On hi haja evidència d’aprenentatge, podem dir

que hi ha memòria. Com és natural, este aprenentatge, per a ser-ho

d’una manera cabal i plena, necessita ser introduït, organitzat,

retés per l’organisme i recordat quan siga menester. Eixa

capacitat de retenció i record és la memòria.

Ara

bé, la retenció dels coneixements implica que poden ser

emmagatzemats durant un temps variable

Com?

Encara

que mai s’ha vist, se suposa, amb una alta probabilitat, que

l’aprenentatge deixa una espècie de petjada o engrama

en

el cervell. Aquest engrama, si es facilita per successius

reaprenentatges constitueix la base neurofisiològica de la memòria.

El psicòleg Donald Hebb

pensa

que, quan una neurona facilita freqüentment una altra, l’espai

sinàptic entre les dos es fa més xicotet, de forma que la connexió

és cada vegada més fàcil

On?

No pareix existir ninguna àrea cerebral especialitzada en la

retenció encara que experiències clíniques han mostrat que, si

s’estimulen certes àrees dels lòbuls temporals, els subjectes

revivien escenes passades que havien oblidat. El fet és que

emmagatzemem encara que no pugam recordar i la recuperació no sempre

és fàcil.

Classes

de memòria

Podem

classificar la memòria des de distints punts de vista:

Atenent

al temps

Atenent

a l’objecte

1.-

Atenent

al temps.

Se sol distingir entre una memòria a curt plaç o memòria

immediata (MI)

i una memòria a llarg plaç (MLP).

La MI

reté l’aprenentatge durant un període de pocs segons, és molt

dèbil i té la seua base en un circuit de retenció transitòria,

que, si no hi ha repetició s’esborra sense deixar petjada o

engrama. Pareix que la repetició és una de les claus per aconseguir

que el que hem aprés passe a MLP

2.-

Atenent

a l’objecte.

Segons l’objecte, distingim entre una memòria mecànica

i una memòria de significat

o sentit.

La

memòria mecànica

és

aquella que recorda un quadre, una cara, un nom, una data... Podem

denominar-la memorística.

Contràriament,

l’aprenentatge de sentit

busca comprendre per a aprendre, Comprendre significa que “s’arxiva”

amb més facilitat i pot reproduir-se amb altres paraules

OBLIT

És

evident que no tot es recorda, unes vegades de manera inoportuna;

però altres, també, oblidem de forma útil. La Psicologia ha

estudiat possibles causes de l’oblit de les que destaquem: desús,

interferència i repressió.

Desús:

La teoria del desús és fonamentalment neurofisiològica i es basa

en la teoria dels engrames. Si les petjades o engrames no es reiteren

per successius reaprenentages, els efectes naturals del pas del temps

acaben per esborrar-les

Alguns

aprenentatges motors, com muntar en bici, no s’obliden, però, en

la majoria dels casos, es necessiten successius reaprenentatges

Interferència:

No es tracta tant del temps que passe entre el que hem aprés i el

seu possible record, sinó del que ocorre entre l’aprenentatge i el

seu record. Les interferències, en forma de nous aprenentatges, nous

estímuls..., contribueixen a accelerar el procés de l’oblit

Repressió:

Altra de les principals causes de l’oblit és la repressió, tan

abundantment utilitzada per Freud i els freudians. Ací es tracta

d’un oblit “motivat”: el subjecte oblida perquè vol oblidar,

perquè necessita oblidar. El tindre present determinats records li

ocasionaria un desequilibri i, en conseqüència, “sepulta” en el

seu inconscient les experiències desagradables.

En

resum,

l’oblit, per unes causes o altres, existeix. Podem dir que, en

general, es basa en deficiències d’aprenentatge: allò que s’aprén

i reaprén de manera suficient està menys exposat a l’oblit

MNEMOTÈCNIA

La

mnemotècnia o tècnica de la memòria, s’ocupa, precisament,

d’estudiar les possibilitats de millorar la capacitat de retindre

el que s’ha aprés

Com

a norma

general

es pot establir que el material organitzat es reté millor que el que

està desorganitzat

Altres

normes:

Encara

que el recolzament en una certa imatge sempre és precís, es pot

fàcilment observar que quan comprenem es pot manejar amb major

llibertat. Per això és tan important, repassar mentalment el que

s’ha estudiat. Quan un és capaç d’exposar una idea de

diverses formes, amb distintes paraules, significa que s’ha

comprés. Aquest procediment és lent, exigeix un major esforç

intel·lectual, però compensa a l’estar menys exposat al desús

El

que s’aprén, per altra banda, deu distribuir-se al llarg del

temps. El quedar-se una o dos nits sense dormir abans d’un examen

és fatal per a un cabal aprenentatge. Les interferències entre el

mateix material que s’està estudiant són constants. En el millor

dels casos provoquen una memòria a curt plaç; altres, les

interferències són tantes que, al final , no es recorda quasi res

És

molt convenient el descans després de l’aprenentatge, ja que

facilitem la retenció

Utilitzar

paper i llapis

Ambient

adequat

Concentració

i atenció...

IMAGINACIÓ

La

imaginació i la memòria ens fan possible trencar les barreres de

l’ací i de l’ara. La imaginació, de vegades, ens permet

alliberar-nos del món que ens envolta.

Si

la imaginació reprodueix el que hem aprés s’anomena reproductora.

Com el seu nom indica es limita a recordar i, per tant, és sinònim

de memòria

Si

la imaginació és creadora,

produeix, en certa manera, imatges noves al combinar les conegudes

d’una manera nova

La

nostra imaginació no sempre actua de forma voluntària. Les imatges

hipnagògiques,

apareixen precedint el somni són poc controlables; les oníriques

són totalment incontrolades per nosaltres i són, en aparença,

absurdes. Però per al psicoanàlisi - Freud i Jung- els somnis

tenen un significat. Aparentment il·lògics, són l’expressió

“simbòlica” dels nostres impulsos secrets, reprimits durant

l’estat de vigília, però que es fan presents des de

l’inconscient, en forma d’imatges oníriques. Deixen de banda la

discussió sobre el valor científic d’aquestes interpretacions, el

fet és que hi ha tot un món d’imatges oníriques que no controlem

i que incideixen en la nostra vida, de vegades amb una força

inusitada

La

falta de control sobre les imatges no es alguna cosa que passe

exclusivament durant el somni. A la imaginació se la sol denominar

com la “loca de la casa”. Les imatges, de vegades, “van per

lliure”. Podem estar atenent, amb la millor voluntat, una

explicació a classe i de sobte ens trobem “pensant” en alguna

cosa diferent

Característiques

de les imatges

Podem

registrar les següents:

Grau

de fidelitat:

hi ha imatges que tenen una gran semblança amb els estímuls

anteriors, mentre que altres en tenen poca. Les més fidels són les

eidètiques

i les icòniques.

Les menys, les oníriques

Grau

de control conscient:

Les més controlables són les icòniques;

les menys les al·lucinacions

que s’imposen al subjecte i no pot ni controlar-les, ni fer les

desaparéixer a la seua voluntat

Grau

d’afectivitat:

Les imatges comporten sempre una gran càrrega afectiva. Algunes,

com el “delirium

tremens”

dels drogoaddictes i alcohòlics poden produir terror. No és

infreqüent, tampoc, que ens despertem angoixats per imatges

oníriques. La nostra fantasia també ens proporciona imatges

carregades d’afectivitat. Una anticipació d’una situació

desagradable ens pot produir palpitacions, sudoració de les mans,

augment en les batecs del cor, pal·lidesa...

Modalitat

sensorial:

Les imatges que s’utilitzen més comunament són les visuals, ja

que el nostre món està regit fonamentalment per la vista, però no

hi ha solament imatges visuals, també estan les auditives, tàctils

i, en menor grau, les corresponents a altres sentits exteroceptors o

somatoceptors.